Pop Art

L'art popular (de l'anglès Pop-Art, "Art pop") va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.
Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica.
L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomontatge.