Polígons regulars són els que tenen tots els costats i tots els angles iguals. Es designen en funció del nombre de costats.
Podem construir poligons regulars donat el costat.
dimecres, 15 d’agost del 2012
2ESO 4. Els polígons regulars donat el radi
Polígons regulars són els que tenen tots els costats i tots els angles iguals. Es designen en funció del nombre de costats.
Podem construir poligons regulars donat el radi.
Podem construir poligons regulars donat el radi.
diumenge, 12 d’agost del 2012
Pop Art
L'art popular (de l'anglès Pop-Art, "Art pop") va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.
Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica.
L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomontatge.
Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica.
L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomontatge.
Els Mandales
Un mandala (मण्डल), literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d'un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. S'hi poden trobar punts o eixos de simetria de manera que tot el dibuix està subordinat i equidistant respecte d'aquest punt central.
Als mandales, se'ls dona una significació mística i simbòlica.
S'utilitzen tant en l'edificació arquitectònica (baix relleus, rajoles, pintures, rosetons ...) com en les produccions plàstiques budistes.
Als mandales, se'ls dona una significació mística i simbòlica.
- Mística: Representen un tot i una unitat alhora. Amb el seu centre i les seves polaritats positives i negatives, totalment relacionades formant una dansa al voltant del centre. Podem arribar a la reflexió que el món i moltes de les figures que composen la vida són circulars o esfèriques. Ex: la terra, les partícules, les cèl·lules, els planetes, les pedres dels rius, el circuit del sistema solar, les galaxies... tot, absolutament, són mandales.
- Simbòlica: Simbolitzen tot l'univers, explica la seva aparició, la seva existència i la seva desaparició. A tots els mandales la manifestació principal es troba en el centre; el seu objectiu és servir d'instrument de contemplació i de concentració, i els seus elements bàsics són figures geomètriques contraposades i concèntriques. El cercle exterior té sempre una funció unificadora.
S'utilitzen tant en l'edificació arquitectònica (baix relleus, rajoles, pintures, rosetons ...) com en les produccions plàstiques budistes.
El Color
El color (en griego: χρώμ-α/-ματος) es una percepción visual que se genera en el cerebro de los humanos y otros animales al interpretar las señales nerviosas que le envían los fotorreceptores en la retina del ojo, que a su vez interpretan y distinguen las distintas longitudes de onda que captan de la parte visible del espectro electromagnético (la luz).
Todo cuerpo iluminado absorbe una parte de las ondas electromagnéticas y refleja las restantes. Las ondas reflejadas son captadas por el ojo e interpretadas en el cerebro como distintos colores según las longitudes de ondas correspondientes.
El ojo humano sólo percibe las longitudes de onda cuando la iluminación es abundante. Con poca luz se ve en blanco y negro. En la denominada síntesis aditiva (comúnmente llamada "superposición de colores luz") el color blanco resulta de la superposición de todos los colores, mientras que el negro es la ausencia de color. En la síntesis sustractiva (mezcla de pinturas, tintes, tintas y colorantes naturales para crear colores) el blanco solo se da bajo la ausencia de pigmentos y utilizando un soporte de ese color y el negro es resultado de la superposición de los colores cian, magenta y amarillo.
La luz blanca puede ser descompuesta en todos los colores (espectro) por medio de un prisma. En la naturaleza esta descomposición da lugar al arco iris.
Todo cuerpo iluminado absorbe una parte de las ondas electromagnéticas y refleja las restantes. Las ondas reflejadas son captadas por el ojo e interpretadas en el cerebro como distintos colores según las longitudes de ondas correspondientes.
El ojo humano sólo percibe las longitudes de onda cuando la iluminación es abundante. Con poca luz se ve en blanco y negro. En la denominada síntesis aditiva (comúnmente llamada "superposición de colores luz") el color blanco resulta de la superposición de todos los colores, mientras que el negro es la ausencia de color. En la síntesis sustractiva (mezcla de pinturas, tintes, tintas y colorantes naturales para crear colores) el blanco solo se da bajo la ausencia de pigmentos y utilizando un soporte de ese color y el negro es resultado de la superposición de los colores cian, magenta y amarillo.
La luz blanca puede ser descompuesta en todos los colores (espectro) por medio de un prisma. En la naturaleza esta descomposición da lugar al arco iris.
2ESO 3.Triangles i quadrilaters.
Elements fonamentals de la geomatria plana
Un triangle és una figura plana delimitada per tres rectes que tallen entre sí. Els seus tres angles sumen sempre 180º. La distància des d'un costat fins el vertex oposat és denomina altura.
Tipus d'angles
En funció del seus costats, un triangle pot ser equilàter, isòsceles o escalè.
En funció dels seus angles pot ser acutangle, obtusangle o rectangle.
En un triangle rectangle els costats que formen l'angle recte es diuen catets i el costat contrari hipotenusa.
Un quadrilatèr és un polígon de quatre costats. N'hi ha de tres tipus: paral.lelograms (si tenen costats paral.lels dos a dos), trapezis (només tenen dos costats paral.lels) i trapezoides (amb cap costat paral.lel).
Els quadrilàters es poden classificar en:
- Paral·lelogram: els costats oposats són paral·lels. Això implica que els costats oposats són d'igual longitud i els angles oposats són iguals. Entre ells hi trobem:
- El quadrat: els quatre angles són rectes i els quatre costats d'igual longitud.
- El rectangle: els quatre angles són rectes i els costats oposats d'igual longitud.
- El rombe: els quatre costats són d'igual longitud i els angles oposats iguals dos a dos.
- El romboide: els costats i els angles oposats són iguals dos a dos.
- Trapezi: té dos costats oposats paral·lels (els altres dos no, si ho fossin seria un paral·lelogram). N'hi ha de tres tipus:
- Trapezi rectangle: té un angle recte
- Trapezi isòsceles: els dos costats no paral·lels són iguals
- Trapezi escalè: no té cap costat igual ni cap angle recte
- Trapezoide: no té cap costat paral·lel
TUTORIALS EXPLICATIUS DE LA LÀMINA 3
PRESENTACIÓ DE LA LÀMINA 3
Subscriure's a:
Missatges (Atom)